sobre la mirada

De fa anys estic influenciada i obsessionada pel tema del dibuix a les arts plàstiques. He treballat molts anys de model de dibuix i hi continuo. Em fascina tot el que he après i la rel.lació amb el cos i la seva exposició tan crua. El dibuix intenta captar, quasi en una missió impossible, allò corpori i traslladar la seva essència en un paper.
El joc i combinació de formes, el traç definit per l’espai que l’envolta i sobretot la impossibilitat d’aconseguir impregnar el paper d’allò real, i la fragilitat que despren qualsevol línea en aquest intent, és el que més m’interessa i el que busco de reproduir en el fet escènic.


M’interessa observar com el cos intenta transcriure la realitat. Com la realitat és imaginada o inventada i mai es pot assolir. Amb aquesta missió imposible tot es converteix en abstracte. Imito, copío.
Es la única manera d’aproparme als meus similars, d’apropar-me al que conec per entendre-ho. Enorme distancia entre el que veig i l’objecte en observació. Cada nova mirada me l’allunya una mica. Desapareix? Necessitat d’aillar l’objecte, espai buït. La distancia i el que l’envolta dóna forma a l’objecte-cos.Torno a mirar i veig una altre figura ,similar, però una altre figura.

Mirar ho és tot , treballo amb la visió i amb el seu oposat, la no-visió. La obscuritat, que em permet recrear el món representat dins la meva ment. Aquest món només està basat en el que recordo i en el que em dona plaer. Cada gest , cada petit moviment desencadena reaccions moleculars que provoquen sensacions i un moviment em porta a un altre. El éxtasi...

El plaer i la repetició extenuant de moviments molt simples, com codis o simbols, com petits rituals. Temes d’estudi que sempre estan presents. Aquesta repetició que provoca un cert apropament a l’èxtasi. L’èxtasi que es pot rel.lacionar novament amb el plaer de la mirada, d’observar.